XI

Era un boig. 

I llavors començà a ploure i sense dir res va deixar el que estava fent i se n’anà a fora. La Júlia, en veure la taula plena de papers escampats, el te ja fred a mig beure i el cigar a punt de consumir-se del tot al cendrer, va saber de seguida on era ell. Les gotes de pluja repicaven suaument a la teulada. Era un plugim fi i refrescant, típic d’aquelles tardes d’estiu allà a la muntanya. Va obrir la porta del balcó del primer pis i es va quedar al llindar fumant. Des d’allà podia veure el tros de rierol que baixava prop de la casa, on a ell li agradava anar sovint. Mai li havia ensenyat on anava ni li deia que era allà, però ella sabia que ell anava allà, no per caprici, sinó precisament per a que ella el veiés. A la Júlia li agradava veure’l allà tot sol, en un estat gairebé primigeni, com retrobat amb sí mateix. Petit al mig del no res, en pau. Ell mai es queixava, rondinava molt però mai es queixava. I en tenia un munt de pesars a dins sèu!

Però allà estava dempeus amb els peus descalços dins l’aigua que li corria pels turmells, sobre un petit llit de còdols. Les gotes d’aigua li queien al cap i li relliscaven per la cara. No ho veia bé però estava convençuda que estava somrient. Molts cops somreia, molts cops li somreia a ella, però la Júlia tenia ja facilitat per saber quan ho feia perquè ho havia de fer i quan ho feia de debò.

Se l’imaginava somrient amb serenitat, amb una guspira d’aquella felicitat que tant poc havia tingut i que tant poc s’havia preocupat per tenir. Ell no hi creia en la felicitat. Creia en les persones, en l’ésser que pensa, que sent, que desitja. O això li deia a la Júlia moltes d’aquelles nits que passaven abraçats al sofà, despullats després de fer l’amor, fumant i parlant d’aquestes coses. Era un boig i per això mateix se l’estimava. Era intel·ligent i dolç i la feia feliç, però sovint era distant. No ho feia a mala fe sinó més aviat perquè no se sabia acostar més. Potser, per qualssevol d’aquests motius algun dia deixaria també d’estimar-se’l.